04 - El Partizan de Fuenlabrada

Zeljko Obradovic va renunciar a jugar l'Eurobàsquet de Roma de 1991 per ser entrenador del Partizan. Iugoslàvia va guanyar el campionat, però a la llarga, la jugada li sortiria bé al tècnic novell. Poc després, la Guerra dels Balcans esclataria condicionant la història d'avui. La FIBA no va permetre al Partizan de Belgrad poder jugar l'Eurolliga al seu pavelló, Pionir, i van haver de buscar-se una nova casa. La van trobar al sud de Madrid, on Fuenlabrada estrenava per aquelles dates el pavelló Fernando Martín.

La situació era molt tensa, amb un croat jugant en un equip de serbis (Nakic), alguns altres amb familiars al front o patint els bombardejos com la familia de Danilovic que vivia a Sarajevo... Tot i això, van haver-se d'aillar d'aquests dramàtics temes extraesportius per competir. I vaja com ho van fer! El rebatejat com Partizan de Fuenlabrada va jugar set partits al pavelló del madrileny, guanyant-se l'estima de l'afició local fins al punt d'omplir el pavelló i animar als serbis en partits contra equips espanyols com l'Estudiantes o el Joventut.

L'equip estava format per joves jugadors, i entrenat per un tècnic inexpert. Van ser quarts a la fase de grups i no eren, en absolut, favorits. Però mica en mica, van anar passant eliminatòries. La FIBA va permetre als iugoslaus jugar els quarts de final al Pionir, i el Partizan ho va aprofitar per convidar allà a la gent de Fuenlabrada que tan bé els havia acollit. Van arribar a la final four d'Istambul, on es van desfer a semifinals del Philips Milà. A la final es trobaven amb un vell conegut: el Joventut de Badalona. Després d'un partit igualadíssim, Tomàs Jofresa va posar a la Penya dos per damunt (70-68) a falta d'onze segons pel final. Aleshores va aparèixer Sasha Djordjevic per clavar un triple a última hora que va donar al Partizan la seva primera i fins ara última Copa d'Europa de bàsquet. Un equip jove, un equip que patia les conseqüències d'una guerra ferotge, que es va haver d'exiliar per fer la seva feina, i que al final obtenia així un premi, per sobre de tot, inesperat.

LES XIFRES

7: Els partits que el Partizan va jugar al Pavelló Fernando Martín de Fuenlabrada. La FIBA va prohibir a l'equip serbi jugar a Pionir els primers partits de la competició, però en canvi sí que va permetre disputar el partit de quarts de final.

8: Les Copes d'Europa guanyades per Zeljko Obradovic com a entrenador. La primera va ser aquesta de l'exili del Partizan. Dos anys més tard, curiosament, va guanyar la segona dirigint al rival de la final de la primera, el Joventut de Badalona. Amb el Real Madrid va aconseguir un títol europeu més, i els altres cinc van ser entrenant al Panathinaikos grec.

3: Els equips de l'antiga Iugoslàvia que van guanyar l'Eurolliga abans que el Partizan. La mítica Jugoplastika Split i la Cibona Zagreb són els més coneguts, però no massa gent sap que la primera Copa d'Europa guanyada per un equip iugoslau va ser a finals dels 70 pel Bosna Sarajevo.

71: Els punts que va anotar el Partizan a la final d'Istambul davant el Joventut de Badalona. El triple final de Sasha Djordjevic (foto) va ser clau en la victòria iugoslava a la final de l'Eurolliga.

20: Els anys que es compleixen d'aquell Partizan de Fuenlabrada. Per celebrar l'efemèride, aquest setembre Fuenlabrada i Partizan van jugar un amistós al sud de Madrid per recordar aquella etapa d'alegries enmig d'un panorama dramàtic com era la Guerra dels Balcans.

LA CANÇÓ

Showtime. Ja que parlem de bàsquet, avui recuperem la cançó oficial de l'Eurobàsquet 2007 que es va disputar a Espanya amb victòria final de Rússia. Una cançó que aquest últim estiu va sonar molt, ja que els seus autors, Estopa, van fer una versió futbolística per la selecció espanyola a l'Eurocopa d'Ucraïna i Polònia. El títol d'aquesta adaptació era Showtime 2.0, encara que la cançó original és aquesta altra i té relació amb el món de la cistella.

*Escolta aquest capítol de Memòries de l'esport clicant aquí

03 - Les curiositats de Londres 2012

Fa tot just tres mesos, treiem pit per gent com David Cal, Maider Unda, Joel González o Marina Alabau. Avui, la dictadura dels Messis i dels Cristianos ens fa ser injustos amb tots ells, relegant-los a l'oblit. Per això, en el tercer capítol del Memòries de l'esport recuperem els Jocs de Londres 2012, en aquest cas parlant d'algunes curiositats. Per exemple, de la tiradora Nur Siryani Mohamed Taibi, que va representar a Malàisia a la prova de tir olímpic en carabina de 10 metres. La seva particularitat: estava embarassada de vuit mesos. La van titllar d'egoista i boja. Ella ho veia diferent, volia complir el somni de ser olímpica, i per això li parlava a la panxa demanant-li al nadó una hora i quart sense puntades de peu per poder competir amb tranquil·litat.

El segon protagonista d'aquestes curiositats olímpiques es coreà del sud. El seu nom és Im Dong-Hyun, i va assolir el primer rècord de Londres 2012 al sumar 699 punts de 720 possibles a la prova de tir amb arc. Or a Atenes 2004 i Pequin 2008 per equips, aquest any va aconseguir el primer lloc superant el seu propi rècord a la categoria individual. Tot plegat malgrat ser clínicament cec, amb un 10% de visió en un ull i un 20% en l'altre. A la seva vida quotidiana no utilitza ni ulleres, ni lentilles, ni bastó, ni gos guia. Tot un exemple de superació similar al de Werner Sánchez Gómez, un altre tirador olímpic amb problemes de visió, en aquest cas representant a Guatemala al tir olímpic amb pistola lliure de 50 metres.

Tanquem aquest capítol dedicat a les anècdotes dels Jocs amb Robert Harting, l'alemany que es va donar a conèixer per la seva manera de celebrar el triomf en llançament de disc. Va repetir el ritual del Mundial de Berlin 2009, trencant-se la samarreta pel pit estil superheroi, agafant una bandera i corrent els 110 metres tanques que uns operaris ja preparaven. El que poca gent sap és que aquella mateixa nit que es va proclamar campió olímpic, va dormir al metro londinenc. Al tornar a la casa d'Alemanya la seva motxilla i roba hi eren, però no la seva acreditació. Com la medalla li lliuraven l'endemà, no tenia res per acreditar que era atleta i entrar així a la vila olímpica, així que va fer una becaina al metro. No va ser l'únic a qui li van robar. El rus Ivan Ujov va haver guanyar el salt d'alçada amb la samarreta d'entrenament perquè no va trobar la de competició i el ciclista britànic Bradley Wiggins va sortir de la dutxa amb la sorpresa que no hi eren els pantalons allà on els havia deixat.

LES XIFRES

8: Els mesos d'embaràs de Nur Siryani Mohamed Taibi, la tiradora de Malàisia que va participar als Jocs Olímpics de Londres en estat de bona esperança. En el moment que va aconseguir la classificació olímpica, als Campionats d'Àsia del 2011, encara no sabia que estava embarassada.

50: L'especialitat de Suryani en tir olímpic. El gran inconvenient és que als 50 metres s'ha de tirar dempeus, assegut i tombat al terra, i així sí que podia posar en perill al seu fill, i per això va optar pels 10 metres on va ser 34a.

699: Els punts d'Im Dong-Hyun que li van permetre batre el seu anterior rècord després de tirar 72 fletxes a diana.

10: El tant per cent de visió d'un dels ulls del coreà. En l'altre, només té un 10% més, és a dir, que clínicament és cec. Tot i això, no participa als Paralímpics sinó als Olímpics, i l'èxit és indiscutible.

110: La distància recorreguda per Robert Harting durant la celebració dels seus 68,27 metres que li van permetre guanyar la prova del llançament de disc. Poc podia imaginar-se en aquell moment d'alegria i salts de tanques que unes hores més tard acabaria sense acreditació dormint al metro de Londres.

LA CANÇÓ

Pass the flame. La música va ser la gran protagonista de les cerimonies d'inauguració i clausura de Londres 2012. En aquest capítol, però, anem més enrere en el temps per posar-li música a la secció. Vagi per endavant que és difícil poder superar el Barcelona de Freddie Mercury i Montserrat Caballé. Deixant al marge aquest tema, la cirereta a aquesta secció olímpica la posem amb la cançó oficial d'Atenes 2004. La capital grega hauria d'haver estat olímpica al 1996 en comptes d'Atlanta, coincidint amb el centenari de l'inici de l'era moderna dels Jocs. Tot i això, van haver d'esperar dos cicles olímpics més per retrobar-se amb els seus Jocs. Per celebrar-ho, el cantant de la ciutat Giannis Kotsiras va fer aquest Pass the Flame, un dels temes oficials que millor representen l'esperit olímpic.

*Escolta aquest capítol de Memòries de l'esport clicant aquí

02 - Un ciclista coix al Tour

De jove, aquest fill de mariner va quedar coix dels dos peus en dos accidents laborals. Un fet que no va ser impediment per proclamar-se dos cops campió d'Espanya de ciclisme en ruta. Nascut a Deusto l'any 1884, Vicente Blanco segurament sigui un dels ciclistes més peculiars de la història del ciclisme espanyol. D'entrada, perquè tenia dos munyons en comptes de dos peus. I després, perquè el basc protagonitzava anècdotes d'allò més curioses.

Per exemple, en la prèvia del primer campionat d'Espanya que va guanyar, el de 1908 a Gijón, va patir problemes estomacals per culpa d'una ingesta excessiva de carn, seguint alguns consells que li havien donat per arribar amb més forces a la prova. Un cop allà, va guanyar gràcies a passar primer el control de signatures. El segon ciclista quan va voler signar, va veure que Vicente Blanco havia trencat la punta del llapis, agafant un temps entre que li feien punta i no que va ser clau per la victòria final.

El més destacat de la seva carrera esportiva, però, va ser la participació al Tour de 1910. Al no tenir prou recursos econòmics, va fer el trajecte Bilbao-Paris en bicicleta, arribant a la ciutat francesa exhaust. Va prendre part de la sortida, però es va haver de retirar a la tercera etapa de les quinze que hi havia. Sempre quedarà el debat de si va ser el primer espanyol en participar a la prova més important del ciclisme internacional o no, ja que un any enrere ho havia fet José María Javierre, nascut a Jaca però resident a França des dels quatre anys i considerat a si mateix francès. Sigui com sigui, a la tornada del Tour (en tren, això sí), va ser rebut com un heroi al País Basc.

LES XIFRES

2: Els accidents laborals que va patir Vicente Blanco i que li van valer el sobrenom del "Cojo". El primer, amb 20 anys i treballant a la siderúrgica La Basconia, on una barra de metall li va travessar el peu esquerre. L'altre, dos anys després als astillers Euskalduna, i perdent els cinc dits del seu peu dret. La xifra també valdria per comptar els dos campionats d'Espanya guanyats els anys 1908 i 1909.

1.100: Els quilòmetres que hi ha, aproximadament, entre Bilbao i Paris. Vicente Blasco els va recórrer en bicicleta durant cinc dies per falta de recursos econòmics, arribant justament el dia abans de l'inici del Tour de França.

1.910: L'any en el qual va participar al Tour. Una edició especial, ja que per primer cop es van pujar cimes tan mítiques com el Tourmalet, el Peyresourde o l'Aubisque. A la pujada d'aquest últim port, es van sentir crits d'assassins cap a l'organització de la prova per part dels pocs ciclistes que van aconseguir acabar la prova.

55: El dorsal que Vicente Blanco lluia a la línia de sortida del Tour de França. Malauradament, només va poder resistir dues etapes senceres de les quinze que composaven el recorregut complet. La péssima alimentació i el cansament del trajecte Bilbao-Paris van ser claus en la seva retirada, davant rivals molt millor preparats que el ciclista basc titllava de "feres ben alimentades".

100: L'any 2010 es va complir el centenari de la primera ascensió al Tourmalet i, també, de la participació del nostre protagonista al Tour de França. Aprofitant l'efemèride, una expedició encapçalada pel seu nebot besnét, Gonzalo Melero Blanco, va fer la mateixa ruta Bilbao-Paris en bicicleta homenatjant al "Cojo", i a la seva arribada a la capital francesa van lliurar un exemplar de la seva biografia al diari L'Equipe.

LA CANÇÓ

Tirador. Aprofitant que parlem de ciclisme, acabem amb un dels clàssics musicals dels últims anys: la cançó de la Vuelta a España. La primera va ser el Singing in the Rain de Sheila Devotion. Des de llavors, n'hi ha hagut de tot tipus: Tino Casal, Miami Sound Machine, Serafín Zubiri, La Unión, OBK, Patricia Manterola, Pastora Soler, Melendi, La Oreja de Van Gogh... Nosaltres ens quedem amb un artista nascut a Gijón, allà on Vicente Blanco va aconseguir el Campionat d'Espanya trencant la punta del llapis perquè els seus rivals no poguessin signar el control. Ell és Hevia, al 1999 el seu tema 'El Garrotín' va ser la cançó de la Vuelta, i fa just una dècada va repetir amb aquest 'Tirador'.

*Escolta aquest capítol de Memòries de l'esport clicant aquí

01 - La tragèdia de Hillsborough

El hooliganisme era un fenomen extès per tot Anglaterra a la dècada dels 80. Uns dies d'èxits esportius sobre els terrenys de joc britànics i de terror a les graderies. L'afició del Liverpool tenia l'etiqueta de violenta, sobretot a partir de la tragèdia de Heysel de la final de la Copa d'Europa de 1985 on van morir 39 persones. Uns antecedents claus per entendre el cas de Hillsborough.

Gairebé un centenar d'aficionats del Liverpool van morir el 15 d'abril de 1989 a Sheffield per culpa d'una gran imprudència de les autoritats, deixant accedir a l'estadi de Hillsborough a milers de seguidors més del que la graderia podia acollir. En total, 96 pèrdues humanes per asfíxia, entre elles el cosí de l'actual capità red Steven Gerrard, i una versió oficial del govern de Margareth Tatcher que culpava als propis aficionats.

Més de dues dècades després, el moviment 'Justice 96' que demanava la revisió del cas ha obtingut el resultat desitjat. El primer ministre David Cameron ha demanat disculpes als familiars per les imprudències comeses fa 23 anys i ha tret a la llum pública la manipulació de la investigació per tal de deixar sense cap responsabilitat als cossos policials. Una ferida oberta durant massa temps que per fi ha pogut tancar-se amb dignitat.

LES XIFRES

7: Les Copes d'Europa que van guanyar els equips anglesos en només vuit anys. Aston Villa, Nottingham Forest en dues ocasions i Liverpool en quatre van protagonitzar l'hegemonia anglesa al vell continent. Només l'Hamburg al 1984 va trencar aquest monopoli britànic. Tot fins la sanció de cinc anys als equips anglesos (sis al Liverpool) per la tragèdia de Heysel on van morir 39 aficionats, la majoria del Juventus italià.

96: Les víctimes mortals de la tragèdia de Hillsborough asfixiades a la graderia. Tots eren seguidors del Liverpool.

14.600: Els seients reservats al gol destinat als seguidors del Liverpool, malgrat que l'afició red era la més numbrosa. La decisió es basava en l'objectiu de no barrejar als aficionats dels dos equips, i aquest sector és el que donava a l'entrada de la ciutat de Sheffield des de la carretera de Liverpool.

116: Els testimonis alterats per la investigació de Margareth Tatcher per no culpabilitzar a les institucions públiques. Es van arribar a fer anàlisis d'alcoholèmia a les víctimes com a coartada per fer responsables als propis aficionats.

23: Els anys que han hagut de passar perquè els aficionats del Liverpool tanquessin la ferida oberta en aquell mes d'abril de 1989. Al setembre d'aquest any, el primer ministre David Cameron va admetre els errors i la manipulació d'aquella investigació, i va demanar perdó als familiars de les víctimes al Parlament.

LA CANÇÓ

You will never walk alone. L'himne no oficial del Liverpool i del Celtic Glasgow, i un tema musical amb molta història al darrere. Per començar, no és l'himne original del conjunt anglès, ni tan sols de l'escocès, sinó la cançó d'un musical de Brodway dels anys 40 anomenat Carrousel. La versió que va popularitzar aquesta cançó data dels 60, i és del grup de Liverpool Gerry and the Pacemakers. La lletra va agradar tant que abans de cada partit sona per megafonia i la graderia atrona. És més, l'escut dels red conté el títol d'aquesta cançó. Ha tingut múltiples versions, de gent com Elvis Presley, Nina Simone, Ray Charles o Tom Jones. Avui ens quedem amb una del 2006 en català del grup Traks.


*Escolta aquest capítol de Memòries de l'esport clicant aquí